A l’Anglaterra Victoriana “mirar monstres” fou una forma acceptada de diversió: pagant només dos penics es podia contemplar un nan de cap gros, una dona barbuda o un parell de bessons siamesos.
L’any 1884 el Dr.(que després esdevingué Sir) Frederick Treves, cirurgià i professor d’anatomia a l’Hospital de Londres pagà tot un xíling solament per poder mirar una cosa que un cartell cridaner, enganxat a l’entrada d’una botiga abandonada de verdures, al·legava ser una criatura espantosa anomenada l’home elefant. Quan veié les bosses esponjoses i oscil·lants que en penjaven, ell mateix no s’adonà que es trobava en presència d’un ésser humà fortament intel·ligent i sensible.
Amb el propòsit de fer un conferència, Treves arranjà una visita de l’home elefant –en John Merrick, de 21 anys, veí de Leicester- a
Treves preguntà si l’home era imbècil. El seu parlar era gairebé incomprensible i la seva actitud, tal com digué el metge després, era “la pròpia d’una persona, la ment de la qual és buida de tota emoció i de tota preocupació”.
De fet, Treves s’esperava que en Merrick en fos, d’imbècil. Defugit com un leprós, allotjat com una fera, amb la única visió del món que hom pot fer-se tot mirant d’amagat per un forat, des del carro de l’empresari de l’espectacle, semblava impensable que, malgrat tot, s’adonés de la seva condició.
Però Merrick ho feia. Treves arribà a descobrir que “tenia una sensibilitat aguda i –el que és més greu- una imaginació romàntica”- La malaltia que patia, neurofibromatosis, no li havia atacat el cervell; tenia un desig normal d’estimar i de ser estimat.
text sobre la pel·lícula THE ELEPHANT MAN, de David Lynch.
7 comentaris:
Berta, querida, he tenido que saltarme mi regla de no comentar blogs porque si hablas del hombre elefante no puedo estarme callado. Tan sensible, tan educado, tan maltratado. Mis amigos y yo le tenemos un cariño especial a esta película, nos gusta imaginar que pasaria si nosotros hubieramos encontrado y reabilitado a Merrick, seria nuestro colega y nos diria con su vocecilla amable, "gracias amigos". Y yo te doy las gracias Berta, porque ahora me siento más unido a ti y todo por obra de ese tullido encantador con aspecto de paquidermo.
PD: se dice que hubo un encuentro entre el hombre elefante y William H. Gull (jack el destripador)cuando éste fue a hacerle un reconocimiento, antes de ser un asesino. Para darle animos William hablo de la diosa Ganesha que tiene aspecto de elefante y le dijo que si hubiera nacido en la india hubiera sido venerado como a un autentico dios.
No te quejarás, vaya parrafada.
Te veo en clase.
M.
has vist Freaks o traduïda com La parada de los monstruos? hi ha personatges curiosos, també. I parla una mica sobre la monstruositat que creiem en les persones lletges que no és així.
El teu post m'ha fet enrrecordar d'un reportatge de l'entre línies que vaig veure fa poc; hi sortien dos homes lletgos, actors, que només aconseguien treballs de violadors, lladres i tal.
Sobre The Elephant Man, res a comentar, ja ho ha dit tot el Miguel.
ui, faltes:
"que creiem en les persones lletges, que no és així."
lletgos=lletjos
miguel, estic molt contenta de ser digne dels teus comentaris.
un petó.
núria, només tu podies deixar un comentari rectificant les faltes 8-)
et dedico un ;
ole ole berta
Uh! the elephant man!
jo he estudiat una mica per sobre la neurofibromatosi a genètica, que xiiiuunnga.
En fin, m'agrada molt el teasugardream. un dia, teasugardreamarem pels voltants de la garriga d'acord?
un petoneet cousiin!
gracias por dedicarme esta actualización, por fin alguien me entiende.
beso!
Publica un comentari a l'entrada