dissabte, 24 de novembre del 2007

l'home elefant


A l’Anglaterra Victoriana “mirar monstres” fou una forma acceptada de diversió: pagant només dos penics es podia contemplar un nan de cap gros, una dona barbuda o un parell de bessons siamesos.

L’any 1884 el Dr.(que després esdevingué Sir) Frederick Treves, cirurgià i professor d’anatomia a l’Hospital de Londres pagà tot un xíling solament per poder mirar una cosa que un cartell cridaner, enganxat a l’entrada d’una botiga abandonada de verdures, al·legava ser una criatura espantosa anomenada l’home elefant. Quan veié les bosses esponjoses i oscil·lants que en penjaven, ell mateix no s’adonà que es trobava en presència d’un ésser humà fortament intel·ligent i sensible.

Amb el propòsit de fer un conferència, Treves arranjà una visita de l’home elefant –en John Merrick, de 21 anys, veí de Leicester- a la Facultat de Medicina de l’Hospital. Aferrant-se a la tarja que el metge li havia donat, en Merrick arribà vestit amb una disfressa quasi tan espantosa com ell mateix. Una llarga capa negra li arribava fins a terra. Sobre el cap –que tenia les dimensions de la cintura d’un home- hi portava una gorra amb visera i cortina de franel·la grisa on havia fet una obertura ampla i horitzontal...

Treves preguntà si l’home era imbècil. El seu parlar era gairebé incomprensible i la seva actitud, tal com digué el metge després, era “la pròpia d’una persona, la ment de la qual és buida de tota emoció i de tota preocupació”.

De fet, Treves s’esperava que en Merrick en fos, d’imbècil. Defugit com un leprós, allotjat com una fera, amb la única visió del món que hom pot fer-se tot mirant d’amagat per un forat, des del carro de l’empresari de l’espectacle, semblava impensable que, malgrat tot, s’adonés de la seva condició.

Però Merrick ho feia. Treves arribà a descobrir que “tenia una sensibilitat aguda i –el que és més greu- una imaginació romàntica”- La malaltia que patia, neurofibromatosis, no li havia atacat el cervell; tenia un desig normal d’estimar i de ser estimat.


text sobre la pel·lícula THE ELEPHANT MAN, de David Lynch.

Us estranyi o no, hi ha forces homes elefant. Ho podeu comprovar buscant neurofibromatosis al google i clicant a imatges, us sorprendreu!

divendres, 16 de novembre del 2007

la laia, la núria i la berta s'avorreixen a disseny de la identitat corporativa...

Hi havia una vegada un cadàver que dormia a la tomba del cementiri de la Doma, un dia es va aixecar i va començar a caminar tot despullat perquè era hippie, igual que els pares de la Clementina, i anava a campaments nudistes. Sovint li deien que s'assemblava a aquell home dels calçotets tatuats al cul, que passeja per Barcelona. Aquell home a simple vista no tenia atractiu, però la tenia molt grossa i amb un piercing a la punta. Podria ser divertit! Sobretot si la petita boleta penetrava profundament als punts més i més i més excitants del cos; és a dir, li va ficar una pastanaga pel cul i un porro, dels que es fan servir per la sopa, pel cony. La tia va gemegar tan fort que els vidres van es van esquerdar. Quan els vidres es van trencar la pluja va entrar a l'habitació amb tanta força que semblava que li clavessin punxades fredes que li donaven plaer. Eren unes punxades que sempre havia desitjat. Tot i no haver-ho dit a ningú desitjava tenir marques de fuet a les galtes del cul, però ella volia tenir-les per tot el cos. Li agradava que la fuetegessin mentre la insultaven. Volia que li diguessin puta i se li pixessin a sobre. Pixar-se! això és millor que les gotes fredes de la pluja, certament, volia sentir l'escalfor de les gotes daurades sota crits incontrolats. Tan incontrolats com un gos rabiós que mentre frega les dents les unes amb les altres babeja sense parar, per això la seva dona va abandonar-lo. En realitat, no se sentia gens atractiva, sabia que el marit l'enganyava, però això li era igual perquè fos atractiva o no, era ella a qui li havien fet tot aquella nit, se sentia guarra i amb això n'hi havia prou. Era la més porca, la que havia menjat més semen a la vida, la que més s'havia empastifat de les substàncies més pornogràfiques, i ara el sexe l'avorria com una ostra. Ara mai se li aixecava quan veia aquelles noies despullades amb immenses tetes. Unes tetes que per dins eren blanques (cèl·lules mamàries). I plovia. Molt.

dimarts, 6 de novembre del 2007

tea sugar dream

Té, azúcar y sueño. Tres nombres que del castellano al inglés y del inglés al Turco generan la palabra más agradecida: Gracias. Thank you. Tesekkür pek (pronunciado ti chuga drim).

El teasugardream surgió una noche de verano en la terraza del Orient Hostel de Istanbul. Mustafá, Ivor, Sergi y otros turcos entrañables nos demostraron que el agradecimiento sólo requería un poco de te –tea, çay- mezclado con unas migas de azúcar –sugar, şekerim- juntamente con unas gotas de sueño –dream, düşlemek. Muzzi y sus compañeros, nos advirtieron, pero, que esta combinación nada más funcionaba con productos de origen anglosajón (té anglosajón, azúcar anglosajón y sueños anglosajones), consumidos SIEMPRE en Turquía o conversando con un turco. De otro modo la poción del agradecimiento se convertiría en una simple comunión de palabras en inglés sin sentido alguno.

Al saber esto, y al encontrarnos en el propio Istanbul, decidimos llevar a la práctica el teasugardream. Teasugardream! Teasugardream! Nadie nos paraba. Tanto teasugardream nos costó que en un restaurante de la parte oriental (que no Asia) unos camareros caprichosos nos invitaran a un té, que personalmente no me gusta, y a un postre, que más bien parecía un estofado de gelatina.

En resumen, más vale decir eyvallah, que no tiene té, ni azúcar ni sueños pero que en el fondo sirve para lo mismo.

(Per si no ha quedat del tot clar: gràcies en turc es pronuncia com tea sugar dream en Anglès.)