A l’Anglaterra Victoriana “mirar monstres” fou una forma acceptada de diversió: pagant només dos penics es podia contemplar un nan de cap gros, una dona barbuda o un parell de bessons siamesos.
L’any 1884 el Dr.(que després esdevingué Sir) Frederick Treves, cirurgià i professor d’anatomia a l’Hospital de Londres pagà tot un xíling solament per poder mirar una cosa que un cartell cridaner, enganxat a l’entrada d’una botiga abandonada de verdures, al·legava ser una criatura espantosa anomenada l’home elefant. Quan veié les bosses esponjoses i oscil·lants que en penjaven, ell mateix no s’adonà que es trobava en presència d’un ésser humà fortament intel·ligent i sensible.
Amb el propòsit de fer un conferència, Treves arranjà una visita de l’home elefant –en John Merrick, de 21 anys, veí de Leicester- a
Treves preguntà si l’home era imbècil. El seu parlar era gairebé incomprensible i la seva actitud, tal com digué el metge després, era “la pròpia d’una persona, la ment de la qual és buida de tota emoció i de tota preocupació”.
De fet, Treves s’esperava que en Merrick en fos, d’imbècil. Defugit com un leprós, allotjat com una fera, amb la única visió del món que hom pot fer-se tot mirant d’amagat per un forat, des del carro de l’empresari de l’espectacle, semblava impensable que, malgrat tot, s’adonés de la seva condició.
Però Merrick ho feia. Treves arribà a descobrir que “tenia una sensibilitat aguda i –el que és més greu- una imaginació romàntica”- La malaltia que patia, neurofibromatosis, no li havia atacat el cervell; tenia un desig normal d’estimar i de ser estimat.
text sobre la pel·lícula THE ELEPHANT MAN, de David Lynch.